Situat a mig camí entre el Romanticisme i el Realisme, les dues escoles pictòriques més importants del vuitcentisme ple a l’art occidental, Modest Urgell representa una de les figures més originals i representatives de la pintura catalana anterior al gran esclat de l’època del Modernisme. Fou un artista molt fecund, amb una obra gairebé sempre paisatgística i de temes molt semblants que reprodueixen indrets reals, camps, llogarrets i platges que recorria prenent apunts a plein air, tècnica en la qual es va iniciar de la mà de Gustave Courbet en els seus constants viatges a París. Malgrat aquesta monotonia, aquests paratges s’inspiren gairebé en mig centenar de llocs geogràfics diferents, especialment catalans, però també, encara que més rarament, espanyols i francesos, tots ells escenaris habituals i pobles que havia conegut en les seves múltiples excursions per Catalunya i altres emplaçaments.

Com en tantes obres de la seva producció, cal destacar en aquesta pintura el format apaïsat, una línia baixa d’horitzó que subratlla la immensitat de la plana i dirigeix la mirada a la llunyania, interrompuda tant sols per les cases d’un poble que forcen la connexió entre els dos plans. Una pinzellada àgil i vigorosa realça la qualitat i la utilització d’una paleta terrosa de tonalitats esmorteïdes, detallada, però, en la creació d’efectes lumínics amb els quals construeix celatges inquietants, en aquest cas trencat per l’arc de Sant Martí. El temps queda congelat, sensació que es vincula clarament amb el paisatgisme romàntic, tot i que el seu romanticisme ho era quant a la temàtica, més que no pas quant a la tècnica. De fet, Urgell va basar-se sempre en la realitat. Es tracta d’una composició molt simple, però de senzilla eloqüència, envoltada d’una atmosfera solitària i malenconiosa que accentua el misteri i la poesia de l’escena. Malgrat el seu esquematisme, l’artista aconseguí fer de la seva obra una peça pictòrica quasi imprescindible en la residència tipus de la burgesia catalana del moment.